Artículo escrito por el cierre de la sala barcelonesa de conciertos KGB.

Amb el teló de fons del tancament per dos mesos de la sala KGB per ordre munitipal, el cantant Loquillo reflexiona sobre el caràcter involutiu d’una classe política, que, un cop al poder, ha oblidat els ideals de ruptura i llibertat i acaba coartant la nova cultura que emergeix entre les generacions més joves. La història es repeteix.

El preu del poder
Loquillo
Ciutadà del món

Recordo que, en un dels meus primers viatges a Madrid, algú va comentar-me que quan anava a Barcelona se sentia molt a prop de la llibertat i passejant pels seus carrers se sentia ciutadà del món. Era Barcelona una ciutat on es fonien les cultures europees amb les espanyoles, una ciutat on el teatre, la pintura, la música i la moda coexistien en un ambient d’avantguarda i ruptura. Al marge de la lIei. Una llei repressora que era combatuda amb un intens treballcreador.
No sé quant temps fa que el meu amic no ve per Barcelona. Ara que la llei ja no és tan repressora, ara que els quatre punts cardinals han renascut i regalimen modernitat, ara que totes les arts -fins i tot les
autòctones- conviuen en un ambient de llibertat, la ciutat oberta que era Barcelona ha tancat les seves fronteres.

Durant aquests últims cinc anys molts hem tornat a recórrer, curiosament, al’exili.
Alguns hem aconseguit el reconeixement del nostre treball, l’exit, el respecte. I ens sentim orgullosos i maleïts. Orgullosos per haver nascut a Barcelona i maleïts per haver assolit els honors lluny d’ella.
Barcelona 1988: una ciutat entre dos focs. Una lluita entre dues formes d’entendre la societat. Guerra freda, caça de bruixes… Assistim al tancament de locals, de cinemes, de bars, de radios lliures, de
teatres, de sales de concerts; es reprimeixen les minories -les mal anomenades tribus urbanes-; s’estableix un control estricte en els horaris dels locals freqüentats pels joves -les institucions vetllen la nit
com si fossin pares preocupats-; es medeix ridículament el nivell de so dels concerts; es lluita per subvencions que són distribuïdes interessadament.
Alguns volen importar els vicis, i no les virtuts, de les més ensopides ciutats europees, sense tenir en compte la nostra peculiaritat mediterrània, la passió, la sang i l’arena. Alguns han venut la nostra idiosincràsia entre polítiques de passadís i necessitats de vot.
És el preu del poder. Aquells que van lluitar contra la repressió han arribat a la meta, han institucionalizat la seva cultura. La cultura perquè van lluitar s’ha aposentat a casa nostra, i ara tenim cinema, música, moda, pintura, teatre, moda, disseny, més moda, i també moda.
Ells mateixos són els que ara, ja sobrepassats els quaranta, coarten una nova cultura, la cultura de la joventut, la cultura d’una altra generació, la cultura deis seus fills. I tanquen KGB.

el preu del poder